Jorge Mañas Ibáñez

Fundador i director de TAG a+m

Entrevistat per Àngel Font per a Testimonis per la Història

El seu avi, eminent enginyer, i el pare, arquitecte, marcaren la vida d’aquest professional que, de ben jove, afrontà el repte de participar en l’obra més gran de Barcelona: L’Illa Diagonal. Compaginant des dels seus inicis professionals la tasca de la gestió amb la dels projectes, és un apassionat de l’arquitectura tectònica i arrelada al territori. Confessa que la seva carrera ha evolucionat des de l’arquitectura abstracta fins a la compromesa amb l’usuari i el mitjà en el qual s’inscriu. Lamenta que la tasca de l’arquitecte no sigui prou reconeguda i advoca perquè les noves fornades surtin capacitades per assumir el caràcter polifacètic de l’edificació i l’urbanisme.

Albert Einstein vingué a casa de l’avi a Barcelona 

Pertanyo a una família de la petita burgesia que vivia al carrer Sant Elies, a la part baixa de Sant Gervasi. El tarannà de la família venia influït per la trajectòria del meu avi, José Mañas Bonví; un enginyer nascut a Vinaròs el 1885 i home d’un talent i una capacitat de feina extraordinaris. En tombar el segle XX, el 1901, vingué a Barcelona; amb només setze anys. S’instal·là al pis de sobre una farmàcia d’uns coneguts. El 1910 ja era enginyer industrial i llicenciat en Ciències Físiques i Químiques, a més d’haver obtingut dues càtedres. Més tard, el 1924, viatjà a París, on el govern francès li atorgà el títol d’enginyer de l’Escola Superior d’Òptica. Poc abans, el 1923, va tenir ocasió de conèixer personalment Albert Einstein. Com que l’avi parlava anglès, francès i alemany, connectaren molt bé. Fins i tot, Einstein vingué un dia a casa de l’avi, al carrer Muntaner. La primera publicació en castellà de la teoria de la relativitat restringida d’Einstein l’havia realitzada el 1915 en un annex en un dels múltiples llibres que va escriure.

Patiments amb la República, la Guerra Civil i el Franquisme

L’avi ho va passar molt malament a la Guerra Civil; fins i tot abans del conflicte bèl·lic. Ho vaig esbrinar més tard, perquè d’això no se’n parlava a casa. Ell, que era republicà, fou depurat per la República. Durant un any es va veure relegat a impartir classes a un institut de secundària de Figueres. Més tard fou readmès a l’Escola d’Enginyers. Va morir el 1941, després d’haver patit les represàlies d’en Franco i la mort per accident de la seva filla Lluïsa. Malgrat ser un científic brillant i tenir una ment preclara, havia hagut d’adreçar cartes de disculpes i buscar amics que intercedissin per ell per tornar a impartir classes. La ciència era el seu únic patrimoni; mai no mostrà interès pels diners i sempre va observar un caràcter modest i auster.

Arquitecte liberal, arquitecte total

El meu progenitor, Juan Mañas Redó, quedà orfe de pare als disset anys. De la Guerra Civil només m’explicava que a vegades havien hagut de menjar garrofes i que el seu pare els canvià de col·legi perquè en va trobar un on els donaven quelcom per menjar; el pa dels quàquers. La seva mare, vídua, prioritzà sempre la formació dels tres germans. Així, el meu pare acabà cursant la carrera d’Arquitectura, que finalitzà el 1959, i els meus dos oncles Arquitectura i Enginyeria l’un i Enginyeria, l’altre. El pare era una persona que parlava poc. Servava un gran respecte per l’avi i mirava de transmetre’ns el neguit científic que ell li havia llegat. Inicià la seva trajectòria professional al despatx d’en Josep Maria Bosch i Aymerich, una eminència, i posteriorment col·laborà amb arquitectes suïssos en projectes molt sòlids com ara l’edifici Winterthur o l’edifici de la Zurich. Més tard establí el seu despatx a casa, on treballava i rebia els clients com a arquitecte liberal. Del pare en recordo especialment la seva extrema bondat i la seva capacitat de feina.

“Que vagin a un col·legi mixt i els ensenyin idiomes”

El pare ensopegà professionalment amb l’etapa d’expansió de la construcció d’habitatges. A casa hi tenia tres taules de dibuix, on es passava les 24 hores del dia treballant. Era una persona molt humil, que es guanyà bé la vida a base de molta tenacitat fent principalment edificis d’habitatges plurifamiliars i unifamiliars. Ell era conscient que no tenia tant talent com l’avi i mirava de transmetre’ns al meu germà Javier i a mi que, per acostar-nos al seu nivell, calia esforçar-se més. Malgrat la seva modèstia innata, va llaurar-se una certa reputació gràcies a la feina ben feta, perquè els seus col·laboradors el recomanaven als clients. Tot i ser una persona reservada, va mostrar-se molt explícit amb ma mare a l’hora de prendre una decisió sobre la nostra escolarització. Ell, que admirava el domini d’idiomes de son pare, exigí que anéssim a un centre que fos mixt i on aprenguéssim idiomes.

L’Escola Suïssa va marcar-me la vida

Prop de casa hi havia l’Escola Suïssa. La mare intentà matricular-m’hi, però tot i ser un centre privat i car hi havia molta demanda i les places quedaven cobertes amb els fills dels directius d’empreses suïsses establertes a Barcelona. Una amiga suggerí al pare que parlés amb els arquitectes suïssos amb els quals col·laborava, perquè sempre reservaven una o dues places per a compromisos. Vaig aconseguir, doncs, ingressar per recomanació a l’Escola Suïssa, on dos anys més tard hi entrà el meu germà Javier. Per a mi fou com entrar en una bombolla, perquè es regia pel mètode Montessori i oferia una formació en idiomes, humanística i científica espectaculars; res a veure amb l’educació impartida a la resta de col·legis. Vaig viure una infantesa molt feliç. Els meus dos fills, Eduardo i Guillermo, també van ser-ne alumnes de l’Escola Suïssa, on vaig romandre-hi fins als disset anys, moment en què vaig haver de canviar a l’institut Ausiàs March per fer el COU; una experiència totalment diferent.

De l’escola mixta a la vaga per la coeducació

El COU a l’Ausiàs March fou un xoc per a mi i per als quatre companys que veníem de l’Escola Suïssa; acostumats a un col·legi mixt, de cop i volta ens vam veure immersos en una vaga per demanar coeducació. Acabàvem de passar de Suïssa a Espanya de manera abrupta. Per a nosaltres aquell any, tot i que vam aprovar folgadament, fou un daltabaix, perquè no enteníem res d’aquell ambient. I jo encara ho devia encaixar millor que els meus companys, perquè ma mare deia que alguns d’ells m’estaven agraïts perquè jo havia aconseguit mantenir un cert caliu i una mica de positivitat al nostre grup.

Combregava amb Adolfo Suárez

De la Transició, el principal record que en tinc és l’Adolfo Suárez; un home que, per a mi, encarnava l’ordre suís. Combregava amb el seu missatge, que es resumia en “hem de canviar les canonades però hem de continuar subministrant aigua”. En Suárez era un home atractiu i modern; transmetia bona imatge i tranquil·litat, a diferència de l’antigor i la tristesa del seu predecessor. I a les primeres eleccions, el 1977, vaig decidir votar-lo.

Una carrera llarga i poc responsable

Per tradició familiar, era obvi que acabaria sent enginyer o arquitecte. Vaig entrar a l’Escola d’Arquitectura sense gaire vocació. A mesura que van passar els cursos, i després amb l’inici de l’activitat professional, aquesta vocació va aparèixer i, actualment, en soc un obsés. No vaig patir amb els estudis; i tampoc no vaig esmerçar-hi grans esforços. En aquell moment estàvem més pendents d’anar a veure les noies de la Facultat de Farmàcia, amb un Ford Fiesta blanc que tenia. Érem molt irresponsables i durant els dos primers anys invertírem bona part del nostre temps al bar. La majoria vam necessitar deu anys per acabar la carrera i el Projecte Final de Carrera.

Irrupció al món laboral a traves de la informàtica

Fou quan estava acabant Arquitectura, a mitjans de la dècada dels vuitanta, que vaig descobrir la informàtica. Vaig assistir a diversos cursos, entre ells un de Pascal a la UPC; em vaig comprar un ordinador i vaig immergir-me en aquell nou món. Em va marcar molt el llibre de Niklaus Wirth: Algoritmos + Estructuras de Datos = Programas”. El títol resumeix perfectament la clau de la programació. Aquell llibre m’apassionà. Amb tots aquests fonaments, vaig agafar La Vanguardia i vaig llegir que una escola privada de Bellvitge cercava un professor d’informàtica. Volien fer classes d’aquesta matèria però encara no tenien ordinadors. Fou una entrada impressionant al món laboral: vaig dissenyar l’aula d’informàtica, vaig comprar els ordinadors i els programes, vaig impartir classes de Logo, Pascal, Basic i Dbase i fins i tot vaig redissenyar-los totalment la revista escolar. Fou una època molt gratificant amb persones entranyables.

Feina fascinant al Circuit de Catalunya de F1 amb només vint-i-nou anys

La meva dona i jo teníem una bona colla d’amics que eren enginyers de camins. Un d’ells treballava a GPO, una empresa d’enginyeria que acabaven de fundar tres socis i que, amb el temps, s’ha fet gegantina. Em proposaren que hi anés a treballar: inicialment m’havia d’encarregar dels seus ordinadors i muntar-los el sistema informàtic. Estem parlant de mitjans dels vuitanta, d’abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, i d’un estudiant dels darrers cursos d’Arquitectura. En aquella època començaven a usar-se tímidament les bases de preus, el CAD, els programes d’estructures tipus SAP80 i programes de pressupostos. L’ús inicial a què s’havien destinat els ordinadors era l’edició de textos. Va ser una etapa en què vaig aprendre força. Ràpidament vaig passar de la informàtica a ser ajudant de projectes i, posteriorment, a realitzar projectes d’urbanització i naus industrials autònomament. El primer projecte sencer que vaig desenvolupar a GPO fou l’hangar i les oficines de TAF Helicòpters a l’aeroport de Sabadell. Però també em sento molt cofoi dels projectes de l’Eix Macià, a la mateixa ciutat; el polígon Pedrosa de l’Hospitalet de Llobregat; polígons residencials i industrials per a l’Incasòl i, sobretot, del Projecte d’Urbanització del Circuit de Catalunya de F1 en el qual vaig col·laborar amb un enginyer de camins. Amb vint-i-nou anys, participar en aquell projecte fou fascinant. Vaig compaginar la feina a l’enginyeria amb la carrera, que vaig acabar el 1989.

Una trucada inesperada l’endemà de la nit de noces

Em vaig casar el 7 de juny del 1990 amb la Carmen Pont, farmacèutica. En aquell moment jo estava treballant a l’enginyeria i mesos enrere m’havia contactat una empresa de headhunting. El primer que em preguntaren era si parlava alemany. En dir-los que sí, em van proposar que els anés a veure, perquè tenien entre mans un projecte molt atractiu, singular i de gran envergadura. Vaig pensar que potser volien remodelar la SEAT… i vaig acudir a la cita. Em van fer un munt de psicotècnics i de preguntes, tot repassant el currículum vitae. Dos mesos més tard, em van convocar a una nova entrevista; i al cap de tres mesos, a una altra amb un directiu de la Winterthur. I en això, que arriba el dia del casament. Passem la nit de noces amb la meva flamant muller al carrer Aribau i l’endemà ens llevem tard. Comencem a preparar les maletes per al viatge de nuvis, que teníem planejat pel llac de Garda, Venècia, Àustria i Suïssa, quan de sobte sona el telèfon. Vaig fer una juguesca amb la meva esposa sobre quina de les dues sogres devia ser que ens trucava. Però en despenjar l’auricular vaig descobrir que era la headhunter, que volia que l’endemà mateix m’incorporés a l’equip directiu que gestionaria la construcció de L’Illa Diagonal. No vaig poder evitar dir-li que acabava de casar-me i que haurien d’esperar uns dies abans no em sumés al projecte.

Edifici de 300.000 metres quadrats

En tornar del viatge de noces, vaig anunciar a GPO que deixava l’empresa. En aquell moment vaig tastar el patiment que suposa començar una nova activitat i sortir d’una altra companyia. És molt important saber abandonar com cal l’organització en la que estàs treballant, i més encara quan s’han comportat personalment i professional tan bé amb tu. I fou així com em vaig convertir en el Cap d’Obres de la Junta de Compensación de la Supermanzana Diagonal Centro, L’Illa Diagonal. Els arquitectes autors del projecte de l’edifici principal foren Rafael Moneo i Manuel de Solà-Morales i la propietat estava constituïda principalment per la companyia d’assegurances Winterthur i la família Sanahuja. Al marge de l’edifici principal (centre comercial, oficines i hotel), s’havien de construir dues escoles, un pavelló poliesportiu, una biblioteca pública, un centre de convencions i centre de formació, un túnel sota l’avinguda Diagonal, un parc públic i la urbanització de tot el conjunt. L’Illa Diagonal suma tot plegat més de 300.000 metres quadrats i fou a la seva època l’edifici més gran que es feia a Europa. La seva llargada equival a tres illes de l’Eixample i la seva superfície construïda és set vegades la dels principals gratacels de la ciutat de Barcelona. Poder participar en l’equip que gestionà la construcció d’una obra d’aquesta magnitud, en dependència directa del gerent de la Junta de Compensació, fou una oportunitat única.

Patiment fins a la inauguració de L’Illa

Recordo que no vaig poder assaborir la inauguració de L’Illa Diagonal perquè estàvem pendents de nombrosos detalls de darrera hora, entre ells el subministrament elèctric al conjunt. Vaig patir molt en aquell projecte. Els darrers sis mesos, que coincidiren amb el naixement del meu fill gran, foren especialment intensos: treballàvem dotze hores diàries, dissabtes i diumenges inclosos. Aquell ritme cremava al més tenaç. I jo n’era molt de tenaç… Però calia garantir que la inauguració es fes abans de la campanya de Nadal del 1993 dins de la situació de crisi econòmica post-olímpica. Recordo que, enmig de la inauguració, ens miràrem amb el gerent de la Junta de Compensación, un extraordinari professional, que també estava pàl·lid i esgotat; i vam entendre la magnitud de l’esforç realitzat.

L’Illa Diagonal: un edifici que ha fet ciutat

Per a mi, L’Illa Diagonal va ser una autèntica escola. Em considero un privilegiat en haver tingut la sort de participar en aquell projecte. Els meus company de promoció començaven amb petits projectes i jo, gràcies a la meva experiència a GPO i a l’Escola Suïssa, tenia l’oportunitat de compartir esforços amb un equip de professionals d’altíssim nivell, la majoria amb deu o quinze anys més d’experiència. Quan coincideixo amb la headhunter que em va seleccionar sempre li pregunto: “No vau trobar ningú amb més experiència que parlés alemany?”. I riem una estona… Per a un arquitecte era insòlit en aquella època haver començat treballant a una enginyeria i passar després a la gestió de projectes. Han transcorregut gairebé vint-i-cinc anys de la inauguració de L’Illa i continua sent un edifici espectacular que, tot i les seves dimensions, ha cosit perfectament la vorera sud de l’avinguda Diagonal amb el barri de Les Corts. És un edifici dels que fan ciutat. Tot i que la meva tasca a L’Illa Diagonal estava encaminada principalment a la gestió de l’obra, com a arquitecte parava moltíssima atenció als aspectes relatius al projecte. Sóc un admirador i un entusiasta de l’arquitectura de Rafael Moneo.

Proves explosives amb Goma-2

Quan van acabar les obres del centre comercial, es va crear el departament de Projectes Especials de Winterthur. Allí vam desenvolupar-hi iniciatives molt divertides, com ara transformar la biblioteca Washington Irving a Madrid (on deien que hi havia estat la CIA) en un auditori i un centre de formació per a Winterthur. També vam acabar el Centre de Convencions de darrere de L’Illa Diagonal i vam realitzar el búnquer de seguretat dels grans ordinadors de la companyia asseguradora per al Sud d’Europa en un emplaçament protegit. Recordo que vaig trucar al polvorí del Bruc, vaig demanar pel director i li vaig dir que volia provar la resistència de les parets del búnquer amb explosius. Es van posar a la nostra disposició i, dos mesos més tard, fèiem esclatar amb Goma-2 els murs a la caserna del Bruc. Va ser una època molt creativa en la qual vam dur a terme un munt de projectes de molt diversa tipologia.

Confio en el projecte que m’engresca més tot i tenir altres propostes emblemàtiques 

Més endavant, la companyia Winterthur absorbí les asseguradores Schweiz i La Equitativa. El departament va haver de destinar esforços a revisar el gran patrimoni immobiliari perquè la Direcció General pogués reorganitzar les tres empreses en una de sola. Entre les accions d’integració de les tres companyies, Winterthur decidí tancar el nostre departament. Jo em vaig beneficiar del tancament, perquè les dues úniques obres que estaven en marxa les conduïa jo i me les contractaren immediatament com a professional extern. Vaig entrar en un moment de reflexió. Calia decidir entre impulsar la meva pròpia empresa o buscar treball assalariat. Vaig acabar les dues obres pendents: la Direcció Territorial i Auditori de Saragossa i l’oficina de Montmeló. A continuació, vaig preparar un currículum vitae que vaig distribuir al mercat. Ben aviat començo a rebre propostes molt atractives, entre les quals n’hi figuren dues de les obres més emblemàtiques de Barcelona. Entre les propostes n’hi ha una dels hotels Hesperia. Com havia passat en el procés de selecció per al projecte de L’Illa Diagonal, em fan diferents proves, un psicotècnic, entrevistes… Finalment, el propietari de la cadena, que també és arquitecte, m’explica que es plantegen escometre una extraordinària expansió. Amb molta passió, aquest empresari, que gaudia de la fama de ser molt dur, exigent i molt intel·ligent, aconsegueix transmetre’m la il·lusió d’un projecte en què em garanteix absoluta autonomia. En aquell moment tinc sobre la taula propostes molt ambicioses, però la passió i la seguretat del president d’Hesperia, amb dos folis manuscrits, en un despatx modest, em convenç. La idea de poder muntar un departament, la total autonomia i la possibilitat de poder seguir compaginant projectes propis i gestió de projectes d’altres professionals no em sembla la més còmoda, però sens dubte sí la més apassionant.

Vivament estimulat en plena maduresa professional

Em converteixo en director de Projectes i Construcció dels hotels Hesperia. M’hi sento molt còmode, perquè gaudeixo de plena autonomia i compto amb un equip de professionals molt motivats. M’agafa en plena maduresa professional i me’n surto bé tant en els projectes i obres propis com en la gestió dels projectes i obres amb professionals externs. Són dies trepidants, en què puc estar al matí amb l’equip de Richard Rogers i al gratacels Tower; a migdia, parlant d’unes oficines amb en Dominique Perrault; i a la tarda, amb el meu equip projectant un hotel a La Corunya i l’interiorisme d’un altre a qualsevol lloc d’Espanya. L’expansió que es realitza en cinc anys és impressionant i, entre remodelacions integrals i nous projectes propis o gestionant-ne a tercers, hi deu haver quaranta projectes i obres. El gratacels Hesperia Tower, dos hotels a Bilbao, tres ressorts a les Illes Canàries, l’hotel Presidente a Barcelona, quatre hotels més a aquesta ciutat, l’Hesperia Madrid… són alguns dels projectes realitzats.

Decideixo obrir el meu propi despatx TAG a+m

Tinc quaranta-cinc anys i la convalescència d’un greu accident em fa reflexionar. Ja he realitzat projectes a GPO, he après a gestionar-ne a L’Illa Diagonal i Winterthur, he fet projectes per a aquesta companyia asseguradora, n’he projectat d’altres i n’he gestionat per als hotels Hesperia… Considero que ha arribat el moment de tenir el meu propi despatx. Busco un nom: Tècnica, Arquitectura, Gestió… Ja està: TAG; que, a més, significa “dia” en alemany i “etiqueta”, en anglès. Com que farem arquitectura i gestió, l’empresa es dirà TAG arquitectura+management, TAG a+m. A finals del 2004, convenço en Pere Rubiras, amic meu i company, amb qui he treballat a Hesperia i a qui conec des de L’Illa Diagonal, perquè s’hi associï. A principis del 2005 ja tenim un gran repte: Habitat ens encarrega el project management de l’hotel Habitat Sky, que serà el quart edifici més alt de Barcelona i l’arquitecte del qual és en Perrault, a qui conec i amb qui mantinc una excel·lent relació. És una obra important i emblemàtica i un magnífic començament per a l’empresa. Recordo amb moltíssim afecte i agraïment el president d’Habitat i la seva germana: una magnífica arquitecta.

Arquitectura i Management

Des del primer moment vaig tenir clar que TAG a+m s’havia de centrar en projectes mitjans i grans com hotels, oficines, residències, gimnasos o edificis plurifuncionals i dins del sector privat, que és on teníem experiència. L’important és el client i conèixer el producte; si la feina a realitzar era projecte o project management era quelcom secundari; són dues maneres d’afrontar un mateix objectiu. No hi ha dubte: l’Arquitectura l’han d’exercir els arquitectes i la Medicina, els metges. En el project management, en canvi, hi ha diverses opinions; però jo estic convençut, i defenso davant qui faci falta, que el perfil idoni per gestionar projectes d’edificació i urbanisme és l’arquitecte; i encara que això sembli molt evident, sovint no és així. Vaig fundar i vaig ser el primer responsable del Grup de Project Management del COAC, Col·legi d´Arquitectes de Catalunya, i aquest reconeixement fou el meu principal objectiu.

Anys de patiment i projectes arriscats

A partir del 2009 tinc clar que cal sortir decididament a altres mercats. Sóc una persona inquieta i que no es resigna. Ningú no necessita a Barcelona un arquitecte projectista i menys encara un gestor de projectes. Amb una maleta, una presentació d’empresa, i en base a contactes no del tot consolidats, marxo a vendre projectes pel món. Realitzo quatre llargs viatges a la Xina i participem en diferents concursos i avantprojectes: Edifici C4 a Guangzhou, Complex F1-F2 a Hangzhou, un barri a Guangzhou, un altre a Nanjing, hotels i habitatges a GuanYinGe… Els programes són espectaculars i l’experiència professional extraordinària. Atès el volum d’avantprojectes que realitzem, em poso en contacte amb companys que es troben en la mateixa situació i que s’incorporen a l’equip en algun dels projectes amb la marca TAG & Partners. Guanyem un concurs enfront despatxos amb tres mil arquitectes; quedem tercers en un altre; negociem un contracte impressionant: l’aventura, però, és un desastre econòmic. Entre Algèria, Líbia i el Marroc, faig uns vint viatges que es concreten amb projectes: l’ampliació de la ciutat de Benslimane amb aeroport i circuit de F1, un Riad a Rabat, un hotel a Casablanca, el Club de tir i el Beach Club de Mohammedia, la seu de Linde Gas a Alger, cinc-cents habitatges a aquesta capital, oficines a Kouba… Algun projecte es presenta fins i tot al més alt nivell del país, però novament l’aventura és un desastre des del punt de vista econòmic. Un intent al Brasil amb una agrupació d’estudis d’arquitectura de Barcelona també fracassa. La sort que sempre m’havia estat tan generosa, ara em gira l’esquena.

Si algun dia arriba la recuperació, m’ensopegarà treballant

Els projectes arreu del món estaven resultant un desastre, però ens havien mantingut més ocupats, inquiets i creatius que mai. Els programes eren molt complexos, però els resolíem amb molta solidesa. Competíem bé. Invertir quatre mesos a la Xina i conèixer gran part dels països del Magrib i els països de l’Est d’Europa resulta extraordinari. L’enriquiment personal i cultural que t’aporten és evident. Quan portes quinze dies de viatge per la Xina i estàs sol a l’habitació de l’hotel pots desesperar-te o aprofitar per aprofundir en la cultura del país i repassar els projectes i conferències en què estàs immers. La meva actitud fou la segona. Si algun dia arriba la recuperació, m’ensopegarà treballant.

Lentament van arribant nous projectes

Els anys anteriors havíem realitzat també alguna petita remodelació d’habitatges i, sobretot, molts avantprojectes i estudis de viabilitat per a clients de confiança. Estàvem preparats, no havíem parat de treballar i els viatges m’havien ofert una visió diferent de l’arquitectura i del món. A partir de l’estiu del 2014, alguns d’aquests estudis previs van fructificar. Tímidament, van tornar els primers encàrrecs de clients molt sòlids i TAG a+m va incorporar un nou soci arquitecte, en Jordi Fornells, i arquitectes joves que han aportat aire fresc a l’equip. . Com sempre, i en funció de la necessitat del client, combinem de manera natural projectes i direcció d’obra amb project management. En tots els casos, la sostenibilitat és un dels factors clau i tots els projectes en els que participem actualment compten amb certificat mediambiental o estan en procés d’obtenir-lo.

Hem assistit a una gran devaluació de l’Arquitectura

L’arquitecte d’avui dia és més dèbil que el de fa dues dècades. Els poders econòmics tenen molt pes. L’arribada de la democràcia, l’ingrés a la Unió Europea, els Jocs Olímpics, els anys de creixement, la bombolla immobiliària… van transformar el país i els arquitectes i urbanistes hem tingut un paper protagonista que ha quedat reflectit en nombroses obres d’un alt nivell arquitectònic. Amb la crisi, les coses havien canviat. Cada nou projecte es mirava amb lupa i fins que no se’n tenia molt clar el resultat, no s’engegava res. L’arquitecte que abans gaudia de gran llibertat passa a ser un element més del sector de l’edificació, on intervenen amb més força altres actors. Els excessos no van ser bons, però la pèrdua de pes de l’Arquitectura tampoc. El professional adequat per a l’Arquitectura, l’Urbanisme i l’Edificació és l’arquitecte i hem d’ampliar el nostre àmbit de treball assumint sense complexos altres rols dins del sector. És urgent dignificar la professió.

Els referents inicials

Els meus referents inicials no difereixen gaire dels meus companys de promoció: Mies van der Rohe, Le Corbusier, Frank Lloyd Wright i Alvar Aalto són i seran sempre els mestres. Recordo que el primer projecte que vaig fer a la carrera fou un quiosc a la plaça Molina, prop de l’Escola Suïssa. En aquella època m’interessava molt Mies van der Rohe i tenia un veí que comercialitzava cúpules de metacrilat sobre pilars d’alumini; ja tenia la tecnologia i un mestre en qui inspirar-me. Amb aquest plantejament simple i clar em vaig estrenar a la professió. Confesso que l’arquitectura que he desenvolupat, o en la que he col·laborat, no ha aconseguit emocionar-me. Me’n sento molt orgullós, però no m’ha emocionat. A mi m’emocionen el Panteó d’Agrippa, la Mesquita de Còrdova, el Rockefeller Center, el pavelló Barcelona de Mies van der Rohe i, també, com a aportació que va més enllà de l’Arquitectura, el museu Solomon Guggenheim de Bilbao. L’edifici de L’Illa Diagonal és extraordinari, sí; però no sublim com el Rockefeller Center. Cal ser curós i clar i reconèixer la magnificència de determinades obres. Ja m’hauria agradat col·laborar amb el Rockefeller Center…

Passió per l’arquitectura tectònica, arrelada al territori i sostenible

A mida que vaig anar assentant-me al món laboral, m’apassionaren Coderch; els italians Ponti, Albini i Gardella; els nòrdics Asplund i Jacobsen; i el programa Case Study Houses: Craig Ellwood, el matrimoni Eames, Soriano, Koenig… Vaig evolucionar clarament d’una arquitectura més abstracta a una altra de menys rígida i més arrelada al territori. M’agraden els habitatges de Lanfranco Bombelli i Peter Harnden a Cadaqués; i de les estrelles actuals, els suïssos Herzog i de Meuron i Peter Zumthor. Pel que fa als arquitectes del nostre país, sempre mantindré una gran admiració per Rafael Moneo, magnífic arquitecte i millor professor.

Orgullós d’haver sabut resoldre la complexitat de determinats projectes

Des del punt de vista del project management, i a banda de L’Illa Diagonal, em sento orgullós d’haver participat a l’hotel Habitat Sky, l’hotel Hesperia Tower, la remodelació del Campus Nestlé a Esplugues de Llobregat, les oficines Inbisa al carrer Pujades… Calculo que hem realitzat el project management de més de cinquanta edificis. Quant a la tasca de projectes, vull destacar l’Eco-City de Benslimane, l’hotel Motel One, les oficines SA65, l´Edifici C4 a Guangzhou, la DT i Auditori Winterthur a Saragossa i el Circuit de Catalunya de F1.

La tasca de l’arquitecte va més enllà del disseny

La Llei d’Arquitectura aprovada per la Generalitat defineix aquesta disciplina com “el resultat del procés de projectar, dirigir, construir, rehabilitar i mantenir, durant tot llur cicle de vida, els edificis i els espais públics urbans resultants dels processos de gestió i execució del planejament urbanístic en els quals es desenvolupa l’activitat humana, amb la participació i la col·laboració de diverses disciplines professionals per a assolir-ne tota la complexitat”. Ja ho crec que és una tasca complexa i on hi intervenen moltes disciplines! La clau de la nostra professió rau a què l’arquitecte assumeixi gran part d’aquestes disciplines; si cal, completant la seva formació. Parafrasejant Coderch, no són genis el que necessitem… sinó professionals apassionats per la seva vocació de servei a la societat des de qualsevol aspecte que tingui a veure amb l’edificació i l’urbanisme.

A les entrevistes personals, transmeto seguretat, responsabilitat i honradesa

Sempre m’he mogut en un cercle reduït de clients; tots ells de l’esfera privada. No faig tasca comercial de captació de clients perquè no m’agrada. Els que obtinc són fruit d’una trajectòria potent que m’avala i que propicia normalment un primer contacte a través d’un altre client. A les entrevistes personals, el meu objectiu és explicar la nostra capacitat de treball, la implicació amb els objectius del client i l’honestedat. Altres maneres de donar-nos a conèixer per atraure clients no encaixen amb el meu tarannà. Tal com deia el meu pare, sempre és a través de la feina constant amb un client que arribes a connectar amb un altre. Com el meu pare, sóc un treballador de l’edificació.

Byung-Chul Han

La crisi ha provocat la caiguda de molts arquitectes. Em sap greu perquè, a banda de la selecció natural generada per la conjuntura, també n’han caigut alguns de bons. A més, els clients no són els mateixos que abans de la crisi; i els honoraris milionaris han desaparegut. Per a la majoria dels professionals, i jo mateix m’hi incloc, l’etapa posterior a la crisi pràcticament ha estat com començar de zero. Tot i que potser hi ha alguns col·legues a qui el negoci els va millor, el mercat ha patit una contracció i hem d’adaptar-nos a un escenari més complex i incert. Cada nit llegeixo una estona: preferentment sobre Arquitectura o Filosofia. Byung-Chul Han, filòsof alemany d’origen coreà, descriu en els seus llibres els mals de l’home contemporani: el narcisisme que produeix depressió, l’autoexigència frustrant, l’eixam digital i les seves conseqüències, la psico-política… L’únic que ens salvarà d’aquests mals és l’amor, el romanticisme i la descoberta de l’altre.